El meu caràcter, els meus pensaments, la meva llengua, les meves emocions... son parts de la família. La teva família es com un mirall teu, es qui t'ensenya totes les teves formes d'actual i els qui t'educant, juntament amb l'escola. En el meu cas, pare i mare extremenys, la meva llengua es el castellà, però desde ben petit, els meus pares s'han interessat que jo tambè parles perfectament el català, fins al punt de aprendre ells tambè. Com deia abans la meva llengua es el castellà, però depenent en quins ambids el català tambè es coms i fos la meva llengua. Jo em sento català, i els meus pares que no ho són tambè es senten catalans, ja que els dos porten més de cuarenta anys vivint aqui a Barcelona. Els costums i els menjars són una barreja entre Catalunya i Extremadura, ja que els meus avis son extremenys i desde petits el menjar i moltes costums son d'allà.En la societat multicultural en la que vivim, i més en Barcelona, l'etnocentrisme és molt habitual, però la meva família desde petit m'han ensenyat que totes les perones som iguals, depent del color, de les cultures, etc.. i que si no pensem el mateix que ells que es normal, que no la mateixa religió, però tractar amb respecte i sense discriminacions. Per tant, la meva família és el meu mirall de com soc, i tinc que donar gràcies a ells i a l'escola de haverme format com una persona amb respecte pels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada